Ca n’Oleo representa un dels millors exemplars de residències urbanes medievals conservats a Mallorca, especialment pel que concerneix el seu pati i escala. Es tracta d’un edifici civil residencial que fou reformat i ampliat a mitjans del segle XV, tot i que ja existien referències anteriors. L’edifici s’aixeca sobre un solar que té forma poligonal irregular i s’estructura en quatre pisos, responent a la tipologia de casa senyorial medieval amb vestíbul d’entrada, pati obert amb escala gòtica adossada al lateral i jardinet posterior separat del pati per un corredor d’arcades (desaparegut actualment). Els materials que conformen la major part de l’estructura són el marès i la tàpia.

L’aspecte més destacable el constitueix l’escala del pati: la seva barana de pedra està formada per deu panells amb rosasses circulars de calats ogivals. El replanell superior de l’escala es troba protegit per un sostre de factura gòtica i un altre renaixentista. En conjunt, aquest element reflecteix l’impuls que el gòtic civil va experimentar en l’època, a partir de l’empremta de l’arquitecte i escultor Guillem Sagrera. La façana és senzilla i sense ornamentació.

Als seus inicis la casa va pertànyer a Pere Vivot i Pax. Després de passar per diversos propietaris i reformes, fou adquirit a principis de segle XIX pel metge Francesc Oleo, del qual rep el nom. Al segle XX, Ca n’Oleo passa a funcionar com a seu de la Societat Arqueològica Lul·liana fins a la seva adquisició pel Ministeri d’Educació i Ciència el 1975. El 1986, el Ministeri va concedir l’ús de Ca n’Oleo a la Universitat de les Illes Balears (UIB). Des de l’any 1975, l’edifici romania tancat sense cap intervenció, fins que entre els anys 2005 i 2011 l’edifici va ser restaurat íntegrament a partir del projecte dels arquitectes Maria Nicolau i Pere Nicolau Bover.