El bosc urbà del canòdrom no sempre ha estat allò que veiem actualment. Des del 1930 i fins a finals dels 90 aquest espai era una pista de carreres de llebrers, un lloc emblemàtic ja que es tracta del canòdrom més antic d’Espanya. Va ser inaugurat el 1932 per Miquel Rosselló, que va importar aquesta esport activitat des de Gran Bretanya. A la dècada dels 50 i els 80 les carreres de llebrers es van viure amb gran fanatisme a Mallorca encara que aquest fanatisme va anar disminuint fins que el Canòdrom Balear (aquest va ser el nom oficial) va tancar el 1999, va ser no obstant, el penúltim canòdrom a tancar les portes del país.

El solar de 16.000 metres quadrats és avui un bosc urbà, on s’han plantat exemplars d’espècies mediterrànies, sobretot alzines i lledoners, també pins, ametllers i oliveres, a més dels arbustos típics de l’arxipèlag. A més, optimitza les mal anomenades males herbes, perquè no ho són, ja que es tracten d’un ecosistema que ha anat creixent durant els darrers 20 anys i s’ha conservat a l’entorn.

El que es pretén amb el bosc urbà és configurar un immens espai que estava en desús en una zona verda de la ciutat de Palma i es converteixi en una de les zones verdes més freqüentades pels ciutadans, atesa la proximitat al centre urbà de la ciutat i la fàcil accessibilitat, a més de ser punt d’esbarjo de diversos centres escolars i universitaris de Palma. Projecte es caracteritza per la renaturalització d’un espai que durant dècades ha experimentat un alt procés de degradació.

En la seva intervenció es va dur a terme el reaprofitament dels materials de les construccions preexistents per la generació de Sistemes Urbans de Drenatge Sostenible. La regeneració d’aquest espai permetrà aportar diferents mecanismes per fer més resilient el medi urbà front a l’emergència climàtica, com ara reduint l’efecte de l’illa de calor al centre de la ciutat o millorant la infiltració de les aigües de pluja per a la recàrrega dels aqüífers.

Al bosc urbà s’ha preservat una branca de la siquia de la Font de la Vila, d’origen musulmà del segle X, que des de l’edat mitjana creuava aquest espai en forma d’aqüeducte per proveir d’aigua als “estiradors” de gairebé cent metres de la siquia dels “estiradors”. També es preserva l’antiga pista del canòdrom per córrer o passejar, aprofitant l’entrada originària i d’altres 3 accessos més i intentant unificar tota la zona i fent més accessible l’entrada al nou parc urbà.

El projecte ha estat objecte d’un treball transdisciplinar entre els arquitectes Isabel Bennasar Félix, Pere Soler, Erik Herrera, i Maria Antònia Palmer, ecòlegs, com el Dr. Antoni Martínez Taberner, l’arqueòloga la Dr. Magdalena Riera, a més d’enginyers agrònoms i enginyers d’obres públiques. El projecte es va dur a terme sota el directors d’habitatge, el Dr. Francisco Cifuentes, i d’urbanisme, el Dr. Biel Horrach.