Entre els anys 1557 i 1768 es construeix l’església conventual de Sant Antoni de Viana a un terreny cedit pel rei Jaume I el 1230 a l’ordre dels Antonians. Aquesta església constitueix un cas únic a les Balears, en tant que és un exemple paradigmàtic de la conceptualització arquitectònica barroca. L’església de planta el·líptica remet directament a les emblemàtiques esglésies romanes de San Carlo alle Quattre Fontane o San Andrea al Quirinale de Francesco Borromini i Gian Lorenzo Bernini, respectivament. És important posar de manifest que l’autoria de la ideació i de la construcció d’aquest edifici es manté com una incògnita en tant que s’ha perdut el patrimoni documental de l’església amb la venda d’aquest i del patrimoni material després de la dissolució de l’ordre dels Antonians només 20 anys després de la finalització de l’església.

Sant Antoni de Viana, coneguda també popularment com Sant Antoniet, és de planta centralitzada i consta de dues capelles annexes semicirculars on s’ubiquen l’absis amb l’altar major i l’entrada. Pel que fa a l’alçat, es poden percebre tres registres diferents: la nau, l’àtic cec i la cúpula amb el seu tambor i llunetes. La cúpula està decorada amb un cicle hagiogràfic de Sant Antoni, realitzat entre el 1769 i el 1788, que fou restaurat de la mà de Rafel Torres a principis de segle XX. Per altra banda, quant a decoració, cal posar de manifest que la influència barroca que prima en l’arquitectura de l’església, amb un retaule de pedra, és italiana. El retaule major té una influència estilística del barroc centre europeu.