Per entendre les construccions funeràries que va fer en Bennàzar, és important tenir en compte l’origen del cementeri de Palma, i ésque amb la cèdula de Carles III de 1787, quedaven abolits tots els cementeris parroquials per qüestions de salubritat i espai. Això obligà que els enterraments fossin fora del poblat i es formés l’actual cementeri de Palma. Per tant, l’aspecte del cementeri era extramurs, sense construccions confrontades i el primer recinte va ser poc ambiciós d’espai i va sofrir una reforma a mitjan segle XIX.

És amb aquest context que en Bennàzar va dissenyar i projectar els panteons per les famílies: Maneu (1906), Campomar (1915), Alzamora (1915), Gamarra (1923) i Martínez-Rosich (1923). Totes aquestes són fàcils de reconèixer, ja que estan signades pel mateix arquitecte. Estudiar i observar els diferents panteons que va fer Bennàzar ajuda a entendre l’evolució en el seu llenguatge arquitectònic en un lapse de temps de 20 anys. Podem trobar el seu estil eclèctic quebarreja estils modernistes i neogòtics o un classicisme total.